Amics de A Tot Drap

Si algú es pensava que ja no hi hauria més emails perquè s'haurien acabat els treballs a la Caseta del Motor, està molt equivocat. No es va enviar cap missatge pel darrer cap de setmana perquè teniem l'ordinador a dins d'una caixa, perquè vam anar de bòlit total la setmana, i també perquè amb el mail setmanal no voliem que ningú es sentís obligat a ajudar (si és que això és possible).
Però s'hi va anar i es va fer feina, i aquest dissabte també hi tornarem, a les 10 del matí, com sempre.

I com sempre us convidem a tots a la rehabilitació d'aquesta caseta emblemàtica de Sant Pol.
I per fer boca, us copiem aquí sota un tros del llibre de Xavier Mas i Gibert: "Memorial dels pescadors i dels peixos. Converses amb Francesc Isern. Tres-cents anys de tradició marinera al litoral del Maresme" (que es podria mirar d'aconseguir per a qui li interessi).







L'avarada i la treta de les barques (I).

La mar de Mataró era boníssima. Té molt d'alguer i quan es deixa, a deu o dotze braces,ja s'entra en el fang. D'aquí ve, segurament, que Mataró i Badalona van ser durant segles les platges més importants de la comarca des del punt de vista de la pesca. Allí sí que hi havia tota una infraestructura ben dotada d'homes i de maquines d'avarar i treure les barques: tenien dues maquines i dues parelles de palers que treien les barques de cap a cap de la platja.

Encara hi havia un altre factor que venia donat per la presencia d'una gran platja davant del poble, com s'esdevenia a Mataró, Sant Pol, Calella, Pineda, Malgrat, etc. L'activitat (la part d'activitat marinera que té lloc en terra, com era l'avarar i treure les barques cada dia, l'estendre i reparar les xarxes, el desmallar el peix els dies de gran agafada...) es feia davant de tothom, perquè la platja era enfront mateix del poble i la gent de terra, per inèrcia, costum o simplement per distreure's, baixava a la platja constantment. Les incidències de la vida marinera tenien molta presencia en la població, fins a l'extrem de determinar durant molts anys el caràcter eminentment marítim d'aquests pobles, el seu esperit de pobles de marina de veritat. Els que primer varen perdre la platja foren Canet, Arenys i Caldes; Sant Pol també se'n va ressentir, encara que era un poble tan essencialment mariner que va haver d'anar a la brega amb la companyia de ferrocarril, la qual, com a tots aquests pobles, els havia ocupat la part més sòlida de l'espai on habitualment tenien les barques. Els santpolencs envaïen les vies sistemàticament cada vegada que el mal temps ho aconsellava; quan el temporal s'enduia part de la via, la companyia es venjava del poble d'una manera mesquina: suspenia el servei durant mesos i mesos. Hi va haver un any, per exemple, que el ferrocarril va tenir el servei suspès durant mesos: varen restablir el servei de Barcelona fins a Canet i de Maçanet fins a Calella i, als de Sant Pol, varen deixar-los sense tren una llarga temporada més.

Malgrat l'obstacle del ferrocarril, la vida marítima dels pobles que encara tenien platja va ser molt distinta dels que l'havien perduda. Del perquè de la desaparició de la platja en aquest tros de litoral, se n'ha parlat molt. Alguns vells asseguraven que l'obertura del canal de Suez (1869) n'havia estat la causa, d'altres esgrimeixen raons geológiques (el motiu més important de la perdua de la platja d' Arenys, Caldetes i Llavaneres fou la construcció del port d'Arenys). Segons aquests, el fons de la costa catalana tindria un moviment de balança, el centre de la qual estaria situat més o menys a Barcelona o al Garraf, que faria pujar e1s fons de ponent (Sitges, Vilanova, etc.) i augmentar la profunditat dels de llevant. O sigui, els pobles més redossats al roquer (Caldes, Arenys, Canet i Sant Pol) serien els que sofririen d'una forma més perceptible els efectes d'aquest fenomen tectònic.

Sigui per aquestes causes o per d'altres que desconeixem, aquests pobles, que sempre havien tingut una platja considerable (tant, que s'hi desenvolupà l'activitat de les drassanes més importants de Catalunya durant els segles XVI, XVII i XVIII), a la segona meitat del XIX varen quedar sense platja, sense ni un gra de sorra. Tret de Sant Pol, car al redós natural que formava el penyal de Sant Pau sempre solia quedar-n'hi una mica, encara que no sempre era prou per a la important flota pesquera de la població. Llavors, els de Sant Pol també havien de dur part de les seves barques a la platja de Morer, a llevant del poble. Així, doncs, Caldes d'Estrac, Arenys i Canet foren pobles que més aviat van viure d'esquena al mar i la seva activitat marítima queda reduïda a un nombre insignificant de famílies.

Als pobles que conservaren la platja sempre, va haver-hi el nombre de barques suficient per a mantenir els homes entre tots, i aparells necessaris per a treure i avarar-les. Cada bastiment retirava un quartó de part per finançar aquests serveis. Gracies a això, s'alliberaven dos o quatre homes entre els més forts (segons que fossin les necessitats de cada platja) per fer de palers. Antigament, aquesta gent comptava amb un coble de bous per parella que en dies de mal temps generalment eren reforçats amb un matxo ben valent collat al davant; més tard vingueren els cabrestants mecànics de gran potencia.

A Mataró, va arribar a haver-hi dues maquines d'aquestes i dos parells de palers que treien barques de cap a cap de platja. A Sant Pol, sempre sensibles a les qüestions horàries, els palers, endemés, eren els encarregats d' anar a cridar la gent per anar a mar; això, abans de l'aparició dels despertadors, naturalment. En aquella època, representava haver de fer llevar pràcticament tot el poble, perquè Sant Pol, fins fa molt pocs anys, era gairebé exclusivament mariner; fins molt avançat aquest segle no hi va haver indústries, i l'agricultura hi era escassa i quasi tota de seca. Els santpolencs estaven orgullosos de la seva condició de poble mariner, fins al punt que la majoria consideraven els treballs a terra d'una categoria inferior; si algú deixava l'ofici de mar -per moltes raons que tingués-, quasi era tingut per gandul; la feina a les fàbriques es considerava degradant. Quan veieu dos santpolencs que se les tenien, era corrent que es titllessin de pastor, un blasme -per antinòmia- de la condició de mariner.

Els palers solien ésser triats entre els més valents i arriscats de cada platja. Perquè tothom pogués veure'ls des de lluny de la mar anaven vestits amb unes calces blanques (en el llenguatge marítim en deien calçotets) sense cap botó, només amb una veta al cinyell que s'encreuaven per davant i es cordaven al darrere; i portaven una faixa negra o blava i una marinera també blava. Sempre descalços, amb els camals trossats a mitja cama. A l'estiu, aquestes calces o calçotets eren de cotó; a l'hivern, d'una llana molt feltrada anomenada tamallera. Així, encara que anessin molls, els aguantava una mica l'escalfor corporal de les extremitats, perquè la seva feina els feia estar constantment enmig dels cops de mar.

Homes que després foren grans patrons de bou, com en Vador Sopes (Salvador Cabot) de Mataró, de joves havien estat palers. El navilier Freixes, que va viure tants anys a Canet i va arribar a tenir cinc vaixells de cabotatge, sempre em contava que s'havia pagat la carrera de pilot fent de paler en la seva joventut.

Cada any, el 29 de juny (diada de sant Pere, patró dels pescadors) es feia un sorteig entre els que volien entrar de palers. Si la temporada era bona cobraven un quartó de cada barca; molts en compraven una i es posaven a pescar pel seu compte.