El SANT PAU ja és a l'aigua

La flota catalana d'embarcacions tradicionals compta amb una nova barca: el sardinal Sant Pau. Aquesta és la culminació d'un projecte que va posar en marxa fa un parell d'anys l'associació A tot drap de Sant Pol de Mar, en col·laboració amb el Museu Marítim de Barcelona. A tot drap va comprar el casc del Sant Pau a l'associació francesa Latina Cup, de Palavas-les-Flots, i el van transportar fins a les Drassanes Sala de L'Escala, on el mestre d'aixa Salvador Feliu ha fet els interiors, la coberta, l'arboradura i hi ha instal·lat el motor. L'embarcació fa 10'50 metres d'eslora i 3,05 de màniga. Portarà una major de 85 metres quadrats i una pollacra. Podeu seguir tot el procés de construcció del Sant Pau a la pàgina web de l'associació A tot drap.

Aquesta setmana el Sant Pau sortia de la drassana, però, pel que es veu a les fotos, l'operació no va ser gens fàcil, ja que va caldre enderrocar un bocí de paret. Finalment el sardinal va quedar lliure dels murs que l'empresonaven i el van traslladar fins a la vora de l'aigua. Allà l'esperava la Júlia, veïna de Viladamat, que va oficiar de padrina improvisada en un simulacre de bateig, fet per celebrar l'avarada de la barca. Queda pendent el bateig oficial que es farà quan arribi el moment i seguint la tradició. Instants després, el Sant Pau ja surava i passava les primeres proves d'estabilitat.

Ara serà Capitania Marítima qui tramiti tota la documentació necessària perquè el Sant Pau pugui navegar. Malauradament aquest és un "via crucis" que se sap quan comença, però no se sap mai quan acabarà. Però no voldria aigualir la festa dels amics de A tot drap. Al contrari, crec que se'ls ha de felicitar per haver aconseguir fer realitat el projecte del Sant Pau i desitjar-los que l'embarcació pugui estar a punt per participar en la III Trobada de vela llatina de Sant Pol de Mar, el proper 26 de juliol.

noves notícies sobre disCAPACITADOS expedición al polo sur

Hola a todos y todas,

El entrenamiento de La Molina ya pasó y con él algunas horas de
sufrimiento y frío, y todavía más de risas y "calor humano". En
nuestra web www.expedicionpolosur.org podéis encontrar información
sobre dicho entrenamiento y ver online los mini-programas que nos
grabaron los equipos de TV1 (España Directo) y TV3 que nos siguieron.
La verdad es que el impacto mediático ha sido enorme, con muchas
apariciones en prensa y radio (algunas de las cuales también podéis
seguir en la web). Por cierto, mil gracias a Roman, Joan y Eli,
amigos de Vilassar que subieron a verme al campamento de La Molina.
Aunque no pude estar mucho por ellos, me hizo mucha ilusión.

Este fin de semana también estado cargado de novedades: Alexandra
Panayotou, nuestra directora deportiva, ha completado 165 km
corriendo sin parar durante 24 horas en el Estadi Serrahima de
Barcelona. Esta gesta es el pistoletazo de salida del proyecto Pole
Runner 2008, con el que pretende correr 2008 km durante todo el año
2008, todo ello en favor de nuestro proyecto, ¡gracias Alexandra!
Podéis obtener mucha más información sobre PR2008 en nuestra web
(clicar el logotipo específico del Pole Runner).

Tuve el privilegio de acompañar durante unas horas a Alexandra
durante su reto, las últimas vueltas en bicicleta puesto que no podía
seguirla corriendo... ¡de momento!. Esta es la noticia: ¡voy a
aprender a correr con la prótesis!. Durante las citadas 24 horas
contacté con Miguel Ángel Torralba, entrenador de la ONCE del equipo
paralímpico de atletismo. Entrenan los martes y jueves por la tarde
en Hospitalet (¡donde yo trabajo!). Empiezo esta misma semana,
entrenaré con los atletas que se preparan para Beijin y el equipo de
entrenadores me enseñarán a correr. La verdad es que me hace
muchísima ilusión porque supone un paso más hacia mi "capacidad" casi
total. Gracias Montse por propiciar este encuentro tan interesante.

Olvidaba un detalle importante: el encuentro en La Molina ha servido
para que los cuatro discapacitados que quedamos hayamos pasado de ser
"pre-seleccionados" a "expedicionarios seleccionados". Esta era la
cuestión sobre la que más frecuentemente me preguntabais, pero
¿quiere decir esto que iré entonces al Polo Sur? La respuesta no es
fácil, puesto que depende de si hay dinero para tirar adelante la
expedición (de lo que en este momento estoy convencido) y de si me
veo con fuerzas en nuestros próximos entrenamientos conjuntos. La
verdad es que me encantaría aseguraros que sí, que me voy al Polo
Sur, pero no es tan fácil. El camino que nosotros estamos recorriendo
no ha sido seguido antes. Somos la primera expedición de la historia
de discapacitados al Polo Sur, y la gran pregunta es: ¿es realmente
posible? Esta pregunta yo también me la hago, de verdad, y tengo que
deciros que no tengo respuesta todavía. Es verdad que nos vamos
acercando al objetivo, con pasión y con método, pero estamos a la
búsqueda de nuestros límites y, por lo tanto, quizás encontremos
estos límites y ya no podamos continuar. De todas formas, considero
que lo realmente interesante no es la respuesta a la pregunta, sino
el hecho de que seamos capaces de planteárnosla.

Y ahora... ¡Noruega! Nos vamos seis días a principios de marzo en
busca del frío. Por fin trabajaremos con los trineos, las tiendas y
gran parte del material que llevaremos en el polo. Nuevas
sensaciones, nuevas experiencias, que naturalmente vosotros
conoceréis de primera mano.

Un abrazo,

Xavier Valbuena
disCAPACITADOS Expedición Polo Sur
www.expedicionpolosur.org

recuperació de l´Elvira

L’Elvira va néixer l’any 1942 a l’Ametlla de Mar, fou inscrita a Tortosa. Durant més de trenta cinc anys visqué i treballà a Palamós. Fa pocs dies, dilluns, amb 65 anys deixà de treballar. Però en lloc d’iniciar una vida plàcida de jubilada, l’Elvira té una sentència ferma de condemna a mort. L’Elvira ha de ser executada el proper dia 30 d’octubre, sobre el moll de Palamós.

Trist.

Aquesta personificació d’una barca és del tot real. Cal afegir que l’Elvira no va anar a escola i que treballà des del primer dia fins els dilluns passat. L’Elvira és una teranyina que pot ser considerada d’històrica pels anys que té. La major part de les embarcacions de pesca de fusta existents tenen entre trenta i quaranta anys. Aquesta amb seixanta-cinc pertany a una etapa perduda en la història de la pesca d’encerclament. Aquella posterior a la guerra civil espanyola (1936-39) que tantes embarcacions féu desaparèixer. Aquella que marca el inici de la construcció de barques motoritzades dissenyades com a teranyines. Ara, aquella barca havia de ser destruïda per una excavadora en compliment de la legislació per retirada d’activitat pesquera. Aquesta destrucció estava planificada pel proper 30 d’octubre.

La Mar d’Amics se’n assabentà de tot plegat el dissabte dia 20, el darrer. La Junta Directiva en reunió urgent decideix provar de salvar aquesta barca. De fet és un dels objectius més importants d’acord amb els nostres estatuts. Desprès de parlar amb els armadors de la barca dilluns, al dia següent el President i la Vicepresidenta, en companyia d’un soci s’atansaren a la Conselleria d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, de Barcelona que tot i el seu nom té les competències sobre els afers marítims i de pesca. En ella, cordialment rebuts i atesos, ens indicaren quins passos calia seguir per indultar la Elvira. Quedàrem gratament sorpresos per la sensibilitat de l’Administració en un tema de Patrimoni com aquest. Arribats de nou a Palamós i d’acord amb l’apoderat dels armadors, signarem els documents necessaris per salvar l’embarcació.

Així doncs:

- La Mar d’Amics ha salvat una barca que pot ser considerada patrimonial pels seus seixanta cinc anys.

- La nostra associació és propietària per donació de la Elvira. Una barca de pesca d’encerclament de quasi 14 m d’eslora.

- El proper dissabte 27 d’octubre portarem la Elvira al varador del Port Marina de Palamós, que gentilment (sense cap cost) ha accedit a treure-la de l’aigua i a cedir-nos un espai per uns quatre mesos per poder treballar en ella.

- Ports de la Generalitat de moment no té lloc per posar l’embarcació al Port de Palamós, però n’està al corrent de la nostra acció i ens informarà tant bon punt en puguem disposar.

- La setmana propera la Junta Directiva mantindrà més reunions per iniciar els tràmits de matriculació de la Elvira en la llista oficial (8ª).

- A partir del dissabte 27 d’octubre amb la col·laboració dels nostres socis i sòcies iniciarem els treballs de neteja i condicionament de la embarcació.

- Serà necessària la creació d’una comissió d’estudi per elaborar un projecte de restauració i ús de la Elvira.

Totes les accions realitzades fins al moment per la Junta Directiva de La Mar d’Amics han tingut un cost de 0€. En properes setmanes tindrem més informació sobre els costos de matriculació, ports, etc. Esperem doncs, que per l’Assemblea General Ordinària, podrem informar més a fons de tot plegat.

Com podeu veure ha estat una acció important per a una entitat com nosaltres. No hem tingut temps material d’informar abans de tot plegat donada la precipitació de totes les negociacions i gestions efectuades. Esperem que sapigueu comprendre l’abast d’aquesta recuperació.

Aquesta és una fotografia de la Elvira el dia que va arribar en el seu darrer viatge laboral al Port de Palamós.

Enviat per La Mar d'Amics a 09:39 0 comentaris

preparant l´EXPEDICIÓ AL POL SUD per discapacitats

Xavier Valbuena, professor de secundària que va perdre una cama fa 7 anys, i Carme Garcia, cega de naixement, han estat els dos catalans preseleccionats per participar en la primera expedició de minusvàlids de la història que anirà al pol Sud

La fi del món podria ser perfectament el pol sud geogràfic. Està situat al punt del planeta més allunyat de la civilització, enmig d'un desert de gel i vent, al continent antàrtic. Arribar-hi és una proesa per a qualsevol persona. De fet, no fa ni un segle que l'explorador noruec Ronald Amundsen va conquerir per primera vegada el pol Sud. I molt pocs s'hi han aventurat després d'ell. Però això no intimida els organitzadors de la primera expedició de la història que anirà al pol Sud amb persones amb discapacitats físiques. El projecte vol demostrar que determinades minusvalideses físiques no han de ser una barrera per portar una vida completament normal. Dos aventurers el lideren. El periodista Juan Señor, que té dos fills amb minusvalideses i que està convençut que: «Els discapacitats necessiten herois, i puc assegurar que n'hi ha.» Señor s'ha associat amb un dels exploradors polars de més renom, Ramón Larramendi, inventor del catamarà polar. L'any passat va dirigir una expedició que va travessar el continent antàrtic –que té un diàmetre de 4.500 quilòmetres– sense ajuda de mitjans mecànics, i només impulsat pel vent.

Señor i Larramendi han ideat el projecte, però l'expedició la formaran tres persones amb minusvalideses físiques. Després d'un primer procés de selecció, d'entre setanta candidats els organitzadors –l'agència Tierras Polares Expediciones– han escollit sis persones –quatre nois i dues noies– que ja s'estan entrenant. Tres són cecs: Carme Garcia, Serafín Zubiri –el conegut músic– i Enrique Sánchez-Guijo. A dos se'ls ha amputat alguna extremitat; a un, una cama des del fèmur, Xavier Valbuena, i a l'altra, Iria González, des de la tíbia. A Jesús Noriega, el sisè preseleccionat, li falta una mà des que va néixer.

Carme Garcia i Xavier Valbuena són els dos catalans que participen en l'aventura. Valbuena, professor de secundària en un col·legi de l'Hospitalet de Llobregat i veí de Vilassar de Mar, va perdre la cama en un accident de moto l'any 2000. Amant de la muntanya i el senderisme, del mar i la navegació –és capità de iot–, del cel i les estrelles –és astrònom–, Valbuena, que porta una pròtesi ortopèdica, es va sentir fascinat pel repte d'anar al pol Sud de seguida que va saber que es buscaven herois disposats a anar-hi. Arrossegat per la possibilitat de ser, finalment, un dels escollits, Valbuena ha començat una trepidant cursa de superació. Ell explica: «La primera vegada que em vaig sentir discapacitat després de l'accident va ser quan vaig tornar a la muntanya i vaig descobrir que no podia pujar.» Fa tres setmanes, però, Valbuena va fer el cim del Carlet, amb altres participants en el projecte i en una de les primeres sessions col·lectives d'entrenament. Què ha canviat des d'aleshores? «Una cosa tan simple com els bastons», admet. Reconeix que tenir un objectiu, el pol Sud, l'ha empés cap a la descoberta. També creu que altres persones que estan en una situació semblant poden arribar a plantejar-se, després de veure aquests aventurers, que poden viure d'una altra manera. «La barrera dels discapacitats és mental», manté Valbuena, que assegura també que «no hi ha diferències entre una persona discapacitada i una que no ho és, ho sé per pròpia experiència».

Carme Garcia, una veïna de Salt (Gironès) amb deficiència visual congènita, creu que té moltes possibilitats de ser una de les escollides per la fortalesa física i mental que ha adquirit durant la seva trajectòria com a esquiadora: va participar en els Jocs Paralímpics del 2002 a Salt Lake City i en els del 2006 a Torí. «Sé què és passar fred i conec la muntanya. Sempre m'han atret els reptes i buscar els límits. Anar a l'Antàrtida és una aventura que no puc rebutjar!», assegura.

L'expedició de discapacitats al pol Sud està prevista per al desembre del 2008. Mentrestant, els aspirants a herois s'entrenen i busquen patrocinadors. No només per finançar el projecte, sinó també perquè tots els beneficis econòmics es lliuraran a entitats dedicades a la integració de minusvàlids a través de l'esport. Aquesta és la veritable fita que els motiva a arribar al pol Sud. (font: El Punt)

L'Ajuntament i el Museu Marítim de Barcelona signen un conveni per a la restauració de l'embarcació cambrilenca "Teresa"

Berta Ruiz Cedida




Ara, l'embarcació Teresa es troba amarrada al Mollet del Rec, al costat de les Escales Reials

L'Ajuntament de Cambrils i el Museu Marítim de Barcelona van signar ahir al migdia el conveni de col·laboració que permetrà restaurar l'embarcació Teresa, construïda l'any 1936, pel mestre d'aixa cambrilenc Julià Vives.

A l'acte de formalització hi van ser presents l'alcalde de Cambrils i president de l'Organisme Autònom Municipal del Museu d'Història de Cambrils -Robert Benaiges-, el Director General del Consorci de les Drassanes Reials i el Museu Marítim de Barcelona -Roger Marcet-, la directora del Museu Marítim de Barcelona -Elvira Mata-, la regidora de Cultura de l'Ajuntament de Cambrils -Neli Queral- i el Director del Museu d'Història de Cambrils -Gerard Martí-.

El Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona elaboraran un projecte de restauració de l'embarcació, en el què hi constarà tot el procés i el seu pressupost, amb el què l'Ajuntament podrà fer la licitació i adjudicació per tirar endavant la recuperació de la barca. En aquest sentit, Robert Benaiges es va mostrar molt satisfet aquest acord, "perquè demostra la voluntat que tenim des de l'administració local en la recuperació del nostre patrimoni tradicional. En aquest cas, per una casualitat vam aconseguir localitzar aquest vaixell abans de que es produís la seva desaparició". Per la seva banda, Roger Marcet va voler felicitar l'Ajuntament i el Museu d'Història de Cambrils, pel fet de "sumar-se a la petita llista de museus que tenen la seva extensió en el mar". Segons va explicar a Catalunya, tant sols els ports de Palamós, Vilassar de Mar i Barcelona conserven aquest tipus embarcacions històriques. Ara, Cambrils en serà el quart, demostrant "la importància de poder recuperar el patrimoni, el passat i la història".

Recuperació de la Teresa

El director del Museu d'Història de Cambrils -Gerard Martí- va explicar alguns detalls de la història d'aquesta barca cambrilenca i com va ser recuperada i portada fins a Cambrils. El procés es va iniciar l'any 2005, quan el Consorci El Far de Barcelona va localitzar la Teresa al port de Vilanova i la Geltrú, abans de que el seu darrer propietari, Rafel Montoya, posés en marxa el procediment legal de substitució per enfonsament de la Teresa, en motiu de la construcció d'una nova embarcació. Aquests es van posar en contacte amb l'Associació Arjau Vela Llatina de Cambrils que va posar-ho en coneixement de l'Ajuntament de Cambrils per tal d'intentar la seva salvaguarda. Segons va explicar Gerard Martí, es va visitar el port de Vilanova i la Geltrú per veure la barca, i tots, inclòs el seu constructor -Julià Vives-, "ens va mostrar molt il·lusionats de poder recuperar-la". Finalment, l'Ajuntament de Cambrils va acceptar la donació de la Teresa a través del Museu d'Història de Cambrils, que n'és el responsable de la seva protecció, restauració i estada a l'aigua des d'aleshores. L'embarcació, però ha passat també pel Port de Tarragona, en els darrers mesos, degut a les obres que s'han fet al moll cambrilenc. Actualment, es troba amarrada al Mollet del Rec, al costat de les Escales Reials.

El Museu d'Història de Cambrils s'ha documentat, ha parlat amb els primers patrons de la barca, ha obtingut altres informacions i fotografies antigues per tal d'encarar aquest projecte de recuperació i assentar les bases d'una futura patrimonialització. Segons Gerard Martí, "per tenir-la a l'aigua s'han de complir uns requisits tècnics de restauració i seguretat, per tal de que es pugui convertir en un element que es pugui treure a passejar, visitar i explicar què és la pesca de l'arrossegament, com pescaven abans o sobre el patrimoni natural de la zona i d'altres llegendes".


Història d'aquesta barca cambrilenca

La Teresa va començar a fer-se l'any 1936, al taller del mestre d'aixa cambrilenc Julià Vives, situat al costat de l'actual carrer Drassanes del port. L'any 1937 estava acabada, amb una llargària de 12,45 metres d'eslora, amb un cost d' 11.000 pessetes, que va ser encarregada per Mariano García -un important pescador del Serrallo-. Segons va explicar Gerard Martí, aquesta és un tipus d'embarcació "que es va fer molt a Cambrils durant la II República. És molt pròpia de la nostra identitat, al ser el traspàs entre la vela llatina i la presència del port de Cambrils ja construït. Si no s'hagués construït el port aquest tipus d'embarcació no s'hagués fet".

Amics de A Tot Drap

Si algú es pensava que ja no hi hauria més emails perquè s'haurien acabat els treballs a la Caseta del Motor, està molt equivocat. No es va enviar cap missatge pel darrer cap de setmana perquè teniem l'ordinador a dins d'una caixa, perquè vam anar de bòlit total la setmana, i també perquè amb el mail setmanal no voliem que ningú es sentís obligat a ajudar (si és que això és possible).
Però s'hi va anar i es va fer feina, i aquest dissabte també hi tornarem, a les 10 del matí, com sempre.

I com sempre us convidem a tots a la rehabilitació d'aquesta caseta emblemàtica de Sant Pol.
I per fer boca, us copiem aquí sota un tros del llibre de Xavier Mas i Gibert: "Memorial dels pescadors i dels peixos. Converses amb Francesc Isern. Tres-cents anys de tradició marinera al litoral del Maresme" (que es podria mirar d'aconseguir per a qui li interessi).







L'avarada i la treta de les barques (I).

La mar de Mataró era boníssima. Té molt d'alguer i quan es deixa, a deu o dotze braces,ja s'entra en el fang. D'aquí ve, segurament, que Mataró i Badalona van ser durant segles les platges més importants de la comarca des del punt de vista de la pesca. Allí sí que hi havia tota una infraestructura ben dotada d'homes i de maquines d'avarar i treure les barques: tenien dues maquines i dues parelles de palers que treien les barques de cap a cap de la platja.

Encara hi havia un altre factor que venia donat per la presencia d'una gran platja davant del poble, com s'esdevenia a Mataró, Sant Pol, Calella, Pineda, Malgrat, etc. L'activitat (la part d'activitat marinera que té lloc en terra, com era l'avarar i treure les barques cada dia, l'estendre i reparar les xarxes, el desmallar el peix els dies de gran agafada...) es feia davant de tothom, perquè la platja era enfront mateix del poble i la gent de terra, per inèrcia, costum o simplement per distreure's, baixava a la platja constantment. Les incidències de la vida marinera tenien molta presencia en la població, fins a l'extrem de determinar durant molts anys el caràcter eminentment marítim d'aquests pobles, el seu esperit de pobles de marina de veritat. Els que primer varen perdre la platja foren Canet, Arenys i Caldes; Sant Pol també se'n va ressentir, encara que era un poble tan essencialment mariner que va haver d'anar a la brega amb la companyia de ferrocarril, la qual, com a tots aquests pobles, els havia ocupat la part més sòlida de l'espai on habitualment tenien les barques. Els santpolencs envaïen les vies sistemàticament cada vegada que el mal temps ho aconsellava; quan el temporal s'enduia part de la via, la companyia es venjava del poble d'una manera mesquina: suspenia el servei durant mesos i mesos. Hi va haver un any, per exemple, que el ferrocarril va tenir el servei suspès durant mesos: varen restablir el servei de Barcelona fins a Canet i de Maçanet fins a Calella i, als de Sant Pol, varen deixar-los sense tren una llarga temporada més.

Malgrat l'obstacle del ferrocarril, la vida marítima dels pobles que encara tenien platja va ser molt distinta dels que l'havien perduda. Del perquè de la desaparició de la platja en aquest tros de litoral, se n'ha parlat molt. Alguns vells asseguraven que l'obertura del canal de Suez (1869) n'havia estat la causa, d'altres esgrimeixen raons geológiques (el motiu més important de la perdua de la platja d' Arenys, Caldetes i Llavaneres fou la construcció del port d'Arenys). Segons aquests, el fons de la costa catalana tindria un moviment de balança, el centre de la qual estaria situat més o menys a Barcelona o al Garraf, que faria pujar e1s fons de ponent (Sitges, Vilanova, etc.) i augmentar la profunditat dels de llevant. O sigui, els pobles més redossats al roquer (Caldes, Arenys, Canet i Sant Pol) serien els que sofririen d'una forma més perceptible els efectes d'aquest fenomen tectònic.

Sigui per aquestes causes o per d'altres que desconeixem, aquests pobles, que sempre havien tingut una platja considerable (tant, que s'hi desenvolupà l'activitat de les drassanes més importants de Catalunya durant els segles XVI, XVII i XVIII), a la segona meitat del XIX varen quedar sense platja, sense ni un gra de sorra. Tret de Sant Pol, car al redós natural que formava el penyal de Sant Pau sempre solia quedar-n'hi una mica, encara que no sempre era prou per a la important flota pesquera de la població. Llavors, els de Sant Pol també havien de dur part de les seves barques a la platja de Morer, a llevant del poble. Així, doncs, Caldes d'Estrac, Arenys i Canet foren pobles que més aviat van viure d'esquena al mar i la seva activitat marítima queda reduïda a un nombre insignificant de famílies.

Als pobles que conservaren la platja sempre, va haver-hi el nombre de barques suficient per a mantenir els homes entre tots, i aparells necessaris per a treure i avarar-les. Cada bastiment retirava un quartó de part per finançar aquests serveis. Gracies a això, s'alliberaven dos o quatre homes entre els més forts (segons que fossin les necessitats de cada platja) per fer de palers. Antigament, aquesta gent comptava amb un coble de bous per parella que en dies de mal temps generalment eren reforçats amb un matxo ben valent collat al davant; més tard vingueren els cabrestants mecànics de gran potencia.

A Mataró, va arribar a haver-hi dues maquines d'aquestes i dos parells de palers que treien barques de cap a cap de platja. A Sant Pol, sempre sensibles a les qüestions horàries, els palers, endemés, eren els encarregats d' anar a cridar la gent per anar a mar; això, abans de l'aparició dels despertadors, naturalment. En aquella època, representava haver de fer llevar pràcticament tot el poble, perquè Sant Pol, fins fa molt pocs anys, era gairebé exclusivament mariner; fins molt avançat aquest segle no hi va haver indústries, i l'agricultura hi era escassa i quasi tota de seca. Els santpolencs estaven orgullosos de la seva condició de poble mariner, fins al punt que la majoria consideraven els treballs a terra d'una categoria inferior; si algú deixava l'ofici de mar -per moltes raons que tingués-, quasi era tingut per gandul; la feina a les fàbriques es considerava degradant. Quan veieu dos santpolencs que se les tenien, era corrent que es titllessin de pastor, un blasme -per antinòmia- de la condició de mariner.

Els palers solien ésser triats entre els més valents i arriscats de cada platja. Perquè tothom pogués veure'ls des de lluny de la mar anaven vestits amb unes calces blanques (en el llenguatge marítim en deien calçotets) sense cap botó, només amb una veta al cinyell que s'encreuaven per davant i es cordaven al darrere; i portaven una faixa negra o blava i una marinera també blava. Sempre descalços, amb els camals trossats a mitja cama. A l'estiu, aquestes calces o calçotets eren de cotó; a l'hivern, d'una llana molt feltrada anomenada tamallera. Així, encara que anessin molls, els aguantava una mica l'escalfor corporal de les extremitats, perquè la seva feina els feia estar constantment enmig dels cops de mar.

Homes que després foren grans patrons de bou, com en Vador Sopes (Salvador Cabot) de Mataró, de joves havien estat palers. El navilier Freixes, que va viure tants anys a Canet i va arribar a tenir cinc vaixells de cabotatge, sempre em contava que s'havia pagat la carrera de pilot fent de paler en la seva joventut.

Cada any, el 29 de juny (diada de sant Pere, patró dels pescadors) es feia un sorteig entre els que volien entrar de palers. Si la temporada era bona cobraven un quartó de cada barca; molts en compraven una i es posaven a pescar pel seu compte.

REUPERACIÓ DEL PAILEBOT MIQUEL CALDENTEY

De la Catalunya Nort ens arriba la fantástica notícia
de l´inici dels treballs de recuperació del Pailebot
MIQUEL CALDENTEY

www.miquelcaldentey.tk

VOLS SER VOLUNTARI DEL SANT RAMON ?

POSA´T EN CONTACTA AMB NOSALTRES

bricbarca@gmail.com

la CASETA DEL MOTOR a la platja de Sant Pol

  Els nostres amics de A TOT DRAP de Sant Pol de Mar ens regalen un troç de la seva història, que també és la nostra. Moltes gràcies

En el canviant paisatge urbà de Sant Pol, hi ha un element característic,
que gairebé passa desapercebut, de tant habituats a veure'l com estem. Fa
setanta cinc anys que hi és, i s'ha mantingut quasi inalterable en el seu
aspecte exterior i interior, tot i la seva situació. Estem parlant de la
caseta del motor- la "maquinilla" per a alguns . Però, què és? Què hi fa
allà? Haurem de recular en el temps i explicar-ne una mica la història.


Durant el primer terç del segle vint, Sant Pol era una població de
pescadors i pagesos. Observant imatges d'aquella època, ens sorprèn la
quantitat d'embarcacions que ocupaven la sorra. L'únic medi existent
llavors per treure les barques de l'aigua era la tracció animal. En Mià
dels bous, - aquest era el sobrenom de Damià Mas i Ribó – era el propietari
de dues parelles de bous i un matxo, que duien a terme aquesta feina.
Cobrava als pescadors per aquest concepte; per "tires" en deien .


Però ens trobem a finals dels anys vint i principi dels trenta. El país,
amb una acabada d'estrenar república es prepara per a fer un salt endavant
en l'àmbit social, cultural, però també tecnològic. S'havia viscut
recentment la Exposició Universal de Barcelona l'any 1929, que aportava
innovacions en diferents aspectes.


Algunes barques ja havien incorporat els primers motors, després d'haver
anat tota la vida a rem i vela. A Montgat, Pineda o Calella, també havien
instal·lat motors a la platja per a la feina de treure les barques.
Aquestes tres casetes, eren propietat d'una mateixa persona: un "americano"
que havia invertit part de la seva fortuna en aquest negoci. Però en Mià en
volia construir una de la seva propietat.


En una entrevista feta a Maria Mas i Llobet,- la filla d'en Mià-, ens
explicava recentment el seus records, de quan ella era encara una nena, i
va visitar amb el seu pare la Exposició Universal. Allà hi va veure, de ben
segur, el que ell necessitava: un motor per a treure les barques. També ens
recordava la Maria, les moltes dificultats que van haver de superar, de
tipus burocràtic i administratiu per a poder construir en un indret com
aquest, a la platja, arran de mar, al costat de la via del tren. A la fi,
però, se'n pogué sortir. A l'Arxiu Municipal de Sant Pol, s'hi pot veure
encara la memòria tècnica, necessària per a sol·licitar el permís de
construcció. La signa l'arquitecte Ignasi Mas i Morell. Som a l'agost de
mil nou-cents trenta u.


El projecte sembla que va endavant. En aquella època, a Sant Pol no hi
havia revista local. Però a "La Maresma", editada a Mataró, i amb
informacions d'altres pobles podem llegir al seu número d'abril de mil nou
cents trenta dos una petita nota que diu literalment: "L'últim temporal de
garbí ha deixat un xic de sorra a la platja nostra que algunes barques
aprofiten per treure-hi. És per això que del tot instal·lada la màquina de
treure les barques, ha inaugurat el seu servei, suprimint la parella de
bous que tant de caràcter donava a la platja nostra". Aquí tenim la partida
de naixement de la caseta del motor.


Francesc Isern, pescador de Canet de Mar, en el llibre on explica les seves
vivències, fa memòria i diu: "Encara recordo quan a la platja de Sant Pol
varen treure els bous per posar la màquina. Varen venir a Canet a
embarcar-los a la càrrega i descàrrega del ferrocarril, camí de
l'escorxador, els pobres. Mireu si n'eren, de grossos, que amb el bescoll
quasi arribaven al sostre del vagó".


Ara, ja en sabem una mica la història, de la caseta i el motor. Durant més
de cinquanta anys, va anar complint la missió per a la qual va ser
construïda. Fins i tot, durant la guerra va treure de l'aigua un avió
republicà, que va caure al mar, metrallat, davant del poble. El pilotava
un noi madrileny, de dinou anys, que va sobreviure a l'ensurt. La Maria Mas
ens ho va explicar amb precisió. L'avió va estar uns quants dies a la
platja, el desmuntaren en varies parts, fins que el pogueren carregar en un
tren. Això va ser el tres de gener de mil nou cents trenta nou.


Quan en Mià va deixar de treballar, la seva feina la seguiren fent els
palers de la confraria. L'última barca, de les quatre grans que quedaven, -
l'Ester-, va sortir per última vegada el dia set d'agost de mil nou cents
vuitanta cinc. Quan tots els pescadors professionals traslladaren les seves
activitats al port d'Arenys, el motor quedà gairebé en desús, però no del
tot. Molts pescadors aficionats, - a través de l'associació l'Ancora -, el
seguien fent servir, i n'asseguraren alhora el manteniment fins els nostres
dies.


Així doncs, l'any dos mil set, en farà setanta cinc de la seva posada en
servei. Però, quin futur li espera?. Per a algú, potser estem parlant d'una
ferralla obsoleta.


La llei 9/1993 de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català, diu en el
seu article 1: "El patrimoni cultural català és integrat per tots els béns
mobles i immobles relacionats amb la història i la cultura de Catalunya que
per llur valor històric, artístic, arquitectònic, arqueològic,
paleontològic, etnològic, documental, bibliogràfic, científic o tècnic
mereixen una protecció i una defensa especials, de manera que puguin ésser
gaudits pels ciutadans i transmesos en les millors condicions a les
generacions futures". Aquests béns poden ésser de titularitat pública o
privada. Algú en dubta, avui dia, de la conveniència de conservar i
protegir un edifici modernista, un pont romànic, o una església gòtica?.


Els avenços tecnològics recents no ens han de fer oblidar un passat que
sembla llunyà. Que forma part de la mateixa història, però en etapes
diferents.


El mateix Museu Marítim de Barcelona, en la tasca que està portant a terme,
a tota la costa catalana, de inventariar i documentar el passat mariner i
tot el que en resta, ens va fer arribar un document on manifesta: " Sant
Pol conserva un element singular que constitueix una peça important del
patrimoni marítim català, el valor de la qual supera l'interès purament
local. Es tracta de la caseta que protegeix la màquina de varar les barques
dels pescadors, un element arquitectònic que resulta ser un testimoni únic
del passat mariner de la vila, i un edifici únic a Catalunya.
La conservació del conjunt pot permetre explicar el món de la pesca a Sant
Pol, i de forma particular l'ofici de paler "


Podrien formar part la, caseta i el motor, en un futur no molt llunyà de la
"mar de museus", la xarxa de petits i grans museus marítims de la costa
catalana? Aquesta estructura de cooperació té per objectius promoure la
protecció del patrimoni marítim, sensibilitzant a la societat de la seva
importància com a part integrant de la cultura i la història pròpies.


És en aquesta direcció que l'associació A Tot Drap està adreçant tots els
seus esforços. Per a aconseguir la complicitat i la col·laboració de totes
les parts implicades, - la propietat, les administracions,...- , en un
projecte integral on es puguin desenvolupar a la platja totes les
activitats lúdiques tradicionals: pesca, bany, navegació, gaudint alhora
d'un equipament històric i cultural d'aquesta mena. Una façana marítima
digne del seu passat i d'acord amb el futur que Sant Pol mereix.